Durant les darreres setmanes el moviment obrer i sindical ha arribat a una cruïlla davant la firma de l’acord del 9 de març entre CCOO, UGT i el Departament d’Educació, just en un moment d’auge de les mobilitzacions i de la capacitat de lluita del personal docent de la pública no universitària. Davant de l’Acord, la continuïtat de les mobilitzacions i la necessitat d’augmentar el grau de combativitat, el Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya situa les següents reflexions al conjunt de la nostra classe:
El Govern del PSC, protagonista, igual que abans ERC i Junts, de les polítiques antiobreres més salvatges de tot Espanya en matèria d’educació, ha sabut desviar i treure’s de sobre gran part de la pressió exercida pels sindicats i fer que aquests s’esbatussessin entre ells, fagocitant així gran part de l’energia que les organitzacions obreres havien pogut acumular durant els anys anteriors.
Tot i que després de la firma de l’acord les mobilitzacions han seguit a l’alça és inevitable constatar un punt d’inflexió generat arran de la ruptura formal de la unitat sindical i de la negativa per part del Govern a seguir negociant amb la resta de sindicats. A la situació actual s’hi arriba per diferents motius combinats que se sintetitzen en la bancarrota de la política socialdemòcrata de la concertació social, i que es concreten en dues grans causes, una d’immediata i una de llarg recorregut.
La primera, la immediata, ha estat el paper de complicitat amb el govern per part de les cúpules de CCOO i UGT, controlades pels Comuns i el PSC respectivament. Aquests partits socialdemòcrates han utilitzat les grans centrals sindicals per intervenir en els seus pactes pressupostaris i en les seves polítiques antiobreres. CCOO i UGT encara concentren molta força de negociació perquè contenen la màxima representació i afiliació en el sector educatiu i en la funció pública catalana, però les seves cúpules estan cada dia més aïllades, no només del conjunt de treballadors, la majoria dels quals no els veuen com a representants, sinó de la seva pròpia afiliació i els seus delegats i permanents, que amb la firma de l’acord han passat, de la nit al dia, d’estar organitzant la lluita als centres de treball a estar exposats a la ràbia expressada per d’altres sectors sindicals, produint-se, en alguns casos, agressions contra seus i delegats sindicals.
L’estratègia de la concertació social no és nova, ja fa dècades que es ve desenvolupant, però actualment topa amb certes novetats històriques que les direccions dels grans sindicats no han sabut llegir. La firma d’un acord a principis dels 2000, d’esquenes a la plantilla, no rebia tant de rebuig perquè CCOO encara vivia de les rendes de les lluites dels 80, quan el sindicat mobilitzava masses i feia referèndums per pactar i madurar els preacords. Però des de finals dels 90 que les cúpules dels grans sindicats han anat desmobilitzant les seves bases de forma conscient a canvi d’espais institucionals a la Mesa del “diàleg social”, i des del 2012 que aquests sindicats no convoquen cap vaga general, tot i donar-se les condicions objectives, cosa que s’ha traduït en una manca de mobilització obrera general i en un major protagonisme de les protestes de caràcter petit burgeses com el 15M i el Procés independentista, on l’assemblearisme horitzontal, fàcilment controlable, i la consigna del “no ens representen”, un atac directe a l’organització de la classe obrera, han estat les formes de lluita predominants. Però al 2026, quan no queda ningú actiu del professorat dels 80 i les noves generacions no han viscut grans mobilitzacions obreres, CCOO i UGT apareixen en ple auge de la lluita a l’empresa més gran de Catalunya, el Departament d’Educació, amb la intenció principal de desmobilitzar i donar aire al Govern del PSC. En aquest context històric, davant la manca de referents històrics, però intuïtivament farts de la concertació social, una part significativa de la nostra classe ha reaccionat amb antisindicalisme, amb més ràbia cap als sindicats signants que no pas amb el promotor de l’acord, el Govern.
Justament, la reacció contra la firma de l’acord mostra els elements de l’altre motiu d’aquesta situació que porta temps covant-se, que és l’enorme desorientació i manca d’estratègia clara per part del conjunt de sindicats, així com l’augment del sindicalisme corporativista, molt present a educació, que pot reivindicar grans increments salarials només pel professorat de secundària, ja que cap a la resta de treballadors no tenen cap consideració. Aquesta desorientació s’ha evidenciat des de la primera jornada de negociacions, arran de la vaga del dia 11 de febrer, perquè des del primer minut el Departament ha marcat la pauta i la direcció del rumb de les negociacions i dels punts que es podien tractar, encarrilant en tot moment el debat dins del marc del Pla de Govern del PSC, que ve concretat en el Pla d’Acció del Departament d’Educació.
Així doncs, la política de desmantellament del sector públic en benefici dels interessos patronals, origen dels grans problemes salarials, de sobrecàrregues de treball i de manca de recursos, ni s’ha tractat, tot i que l’endemà de firmar el suposat gran “Acord de país”, el Govern d’Illa, en un exercici de claredat ideològica i demostració de poder, ha firmat un altre “Acord de país” amb la patronal del sector educatiu per, més enllà del concert, regar-los amb 400 milions d’euros, no fos cas que algú pogués dubtar de quines són les prioritats del Pla de Govern.
La qüestió de les sobrecàrregues de treball, un element cabdal per ser el principal motiu d’empitjorament de la salut dels treballadors, no s’ha tractat de manera clara i evident, i la majoria sindical s’ha deixat endur al terreny conceptual de la “burocratització”, on el Govern s’hi sent molt còmode perquè li és molt fàcil presentar contramesures i perquè oculta el problema real, que és el desmesurat augment de les càrregues de treball, especialment en la darrera dècada, a causa, principalment, d’atorgar al sistema educatiu un paper de salvador de la humanitat que no li correspon, però que s’ha volgut fer creure per tal de desviar el focus d’atenció de les causes de l’empitjorament de les condicions de vida i treball de la majoria obrera i popular.
En poc més d’una dècada s’han produït dos canvis curriculars que han alterat completament la manera d’encarar les programacions d’aula. Amb la filosofia de les competències bàsiques i l’escola inclusiva, els discursos governamentals han anat en la direcció aparent de la millora de la qualitat educativa, però en tot moment evitant relacionar la degradació material de la classe treballadora amb les condicions acadèmiques, generant així una separació artificial de les condicions laborals dels docents respecte de la qualitat de l’Escola pública, com si fossin coses separades. A partir del xantatge emocional, s’ha acusat implícitament el professorat d’insolidari, se l’ha intentat aïllar culturalment de l’alumnat, d’aquí les teories alumnocèntriques, com si professorat i alumnat no formessin part d’un tot inseparable, la mateixa classe social, per tal d’atacar les condicions laborals amb la falsa excusa del benestar emocional de la infància i l’adolescència.
El gran augment de les càrregues de treball ha vingut determinat per, principalment, els canvis curriculars establerts, per l’excés de normativització i per la reducció de les mesures de flexibilitat laboral a favor dels treballadors. On abans hi havia un permís per deures inexcusables ara hi ha diversos permisos i limitacions i una gimcana per aconseguir documentació. La mateixa dinàmica de la concertació social i del diàleg social, de generar espais on debatre i crear normatives, porta als laberints normatius i a què els delegats sindicals hagin de dedicar més hores a l’assessorament individual, a fer funcions de personal PAS, que no pas a l’organització de la lluita obrera.
Per tal de reduir la suposada burocràcia, les mesures serien fàcils, més flexibilitat a favor dels treballadors i més democràcia als centres de treball per orientar els aspectes pedagògics amb direcció col·lectiva per part dels claustres i els Consells Escolars. Però cap d’aquestes qüestions s’ha encarat de forma directa i frontal.
Pel que fa a la lluita per recuperar el caràcter democràtic dels centres educatius, no s’ha sabut, o no s’ha volgut, posar sobre la taula la supressió de la triada de decrets de desplegament de la LEC que acaben amb la democràcia i introdueixen el nepotisme i la submissió clientelar. Només s’ha situat una aparent millora de les dades numèriques pel que fa a la provisió objectiva dels llocs de treball sense atacar, però, la font dels elements subjectius de tria de personal.
En matèria salarial és on el Govern ha sabut situar més la seva orientació. Mentre els diversos sindicats s’han estat barallant per la quantitat de l’increment del complement específic, el Govern ha avançat amb la moda dels increments salarials en diferit i amb la seva doctrina d’adequació progressiva del marc funcional i retributiu, que significa encaminar-se cap el que ja estableix el Projecte de llei d’ocupació pública catalana, que vol imposar els complements de rendiment dins de tot el sector públic, però especialment a educació, on hi ha més de 90 mil treballadores. Un tipus de complement de “productivitat” que significa un empitjorament salarial del conjunt i un augment de les mesures de competitivitat entre companys i companyes. Així, l’increment salarial es lliga a noves funcions que, amb independència de si ja s’estan duent a terme, mostra dues qüestions fonamentals; d’una banda, la voluntat de lligar augments salarials a més càrregues de treball, i de l’altre, la voluntat de no augmentar els recursos públics, sinó de sobrecarregar els ja existents, per això, a l’acord, les reduccions de ràtio són minses i en diferit i els recursos per a l’escola inclusiva són irrisoris.
Per tot això exposat, des del PCTC defensem la necessitat de situar aquells elements reivindicatius que permetin elevar el conflicte fins al punt de confrontar obertament la gran transferència de rendes del treball a rendes del capital, i a situar la patronal i el seu govern com a responsables de la degradació de les condicions de vida i treball de la nostra classe i del desmantellament de l’Escola pública. Aquests elements reivindicatius, en el moment actual, entem que han de girar entorn de:
- Mesures per evidenciar l’augment de l’oferta educativa privada i per generar la tendència a la seva reducció.
- Mesures directes per reduir les sobrecàrregues de treball en base a més elements de flexibilitat laboral a favor dels treballadors i recuperació de la democràcia claustral.
- Autonomia dels claustres per decidir el desplegament curricular de les programacions.
- Augments retributius deslligats de majors càrregues de treball i combat directe contra els complements de rendiment i de “productivitat”.
En els propers anys arribaran nous atacs per desmantellar les conquestes obreres en el sector de l’ensenyament. Caldrà estar preparats i seguir acumulant forces.
Per una escola pública i de qualitat al servei de la classe obrera, endavant amb l’organització i la lluita del personal educatiu!
Comitè Nacional del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya
Barcelona, 9 d’abril de 2026