Ha dimitit o l’hem fet caure?
Mazón ha dimitit per fi, un any després de la seua nefasta gestió de la DANA, després de 12 mesos de pressió popular constant. Finalment, PP i Mazón s’han posat d’acord per dimitir. No està clar si era la direcció del PP qui mantenia a Mazón al seu càrrec contra la voluntat del president, o era ell qui s’aferrava al càrrec contra la seua propia direcció. El que està clar és que l’assenyalament de responsabilitats i la pressió continuada del poble valencià ha sigut un element clau del desgast d’una figura política directament responsable de la tragèdia.
Però hem de saber que hi ha molts més factors: el prestigi i la imatge del PP, el moment del joc electoral, els sous que Mazón cobre o no cobre segons quan deixe el càrrec… Hem de ser autocrítics: no el vam poder fer caure amb les primeres i massives mobilitzacions de 2024, perquè no tenim prou força. No el vam poder fer caure amb la vaga de treballadors de maig de 2025, perquè no estem ben organitzats. La pressió per desgaste ha tingut finalment resultats, però no hem de deixar d’assenyalar que ha dimitit com i quan ells han volgut, no quan el moviment popular ho ha exigit. Si caem en l’autocomplacència, pensarem que l’organització popular actual és suficient; però no ho és.
I ara què?
Ara torna a començar el circ polític. El PP reivindica la seua gestió dels últims mesos i es prepara per un reordenament intern, debatint-se entre Vicente Mompó -empresari i president de la diputació, que en 2021 va ser obligat a tornar el seu sou d’alcalde per no informar de les incompatibles activitats de la seua empresa- i Francisco Camps, l’historial delictiu del qual no podem resumir i que els últims anys s’ha dedicat a cobrar sous públics com a asesor i a asesorar a empreses privades. Res canvia.
Per la seua part, el PSOE i Compromís es freguen les mans davant la posibilitat de tornar a constituir un govern davant el desgast del PP, i no dubten en capitaltzar el dolor i la ràbia del poble valencià per enfortir les seues candidatures electorals i polítiques. La realitat és que tots els problemes d’urbanisme, vivenda, serveis d’emergència i carta blanca empresarial estaven ja presents amb el govern del Botànic i els seus límits ideològics impedeixen qualsevol transformació sustancial de la societat més enllà de gestos i mesures tímides i inestables. Res canvia.
Les constructores i immobiliàries continuent fent negoci sobre terra inundable; les empreses continuent enviant-nos a treballar en condicions de perill i inclús amb alertes; els serveis d’emergències i bombers continuent en la més absoluta precarietat; els polítics burgesos continuent evadint responsabilitats amb jocs de trilers; i qui paga les conseqüències, en destrossa i pèrdues, i en este cas, inclús amb la vida, som la classe treballadora.
Amb Mazón o sense ell, exigim:
- Vivenda i plans urbanístics sota control públic popular: cap més desastre pels beneficis de constructores, immobiliàries i fons voltor.
- Prohibició sense excuses del treball en situacions d’alerta climàtica, sense pèrdua de sou ni vacances forçades: la seguretat i la salut abans que la productivitat.
- Reforçament i priorització dels serveis públics d’emergència en les formes i quantitats que exigeixen les seues plantilles.
- Responsabilitat penal per als responsables polítics i empresarials de les morts de les víctimes.
Les morts eren evitables, les catàstrofes es poden preveure, una planificació urbana que no pose en risc a la població és possible. Però cal posar tots els mitjans econòmics, científics i tecnològics al servei de la majoria treballadora i fora de les influències i negocis dels capitalistes i els seus gestors.
Cal reforçar l’organització sindical i popular per assegurar la nostra salut front als seus beneficis. Colze a colze i classe contra classe!
PCTE al País Valencià, 3 de novembre de 2025.