Enguany la Diada Nacional arriba en un context de continuïtat de l’empitjorament de les condicions de vida del conjunt de la classe obrera, mentre la socialdemocràcia sindical, en complicitat amb els interessos patronals, administra i aprofundeix aquesta situació. La pèrdua de poder adquisitiu i la precarització no són fenòmens abstractes, sinó una realitat que la nostra classe pateix quotidianament, mentre la socialdemocràcia, que es presenta com a defensora dels interessos de la classe obrera, contribueix a desmobilitzar-la i a limitar les vies de resposta col·lectiva davant d’aquestes problemàtiques. Aquesta contradicció entre el discurs de defensa dels interessos de la classe obrera i la pràctica política socialdemòcrata, que administra les contradiccions del capitalisme en lloc de confrontar-les, genera frustració i desafecció entre les files del proletariat. En absència d’un projecte revolucionari reconegut per la classe i davant la manca d’una sortida pròpia per la via de la lluita de classes, aquest malestar constitueix un terreny favorable a l’avenç de les postures reaccionàries, que aprofiten la ràbia per allunyar el focus dels responsables reals de les nostres condicions de vida, la burgesia.
Malgrat que les dades macroeconòmiques presenten una evolució relativament positiva, aquesta millora es produeix en un context d’intensificació de l’explotació i no es tradueix de forma general en una millora de les condicions materials del conjunt de la classe obrera. A més a més, hi ha determinades qüestions que ens indiquen que podem trobar-nos a l’avantsala d’una crisi econòmica: la finalització aquest estiu dels fons Next Generation, un cert alentiment en el creixement del PIB, un creixement del sector industrial molt menor que el de la construcció i els serveis i l’encariment dels preus de l’energia derivat de la inestabilitat en el pla internacional poden marcar un punt d’inflexió en els propers mesos.
Davant d’aquest escenari econòmic, les grans direccions sindicals, dominades per les postures polítiques del PSC i Comuns, han optat per no confrontar el Govern. Han acceptat increments del salari nominal inferiors a la inflació que signifiquen una important pèrdua de poder adquisitiu, han desmobilitzat de manera conscient la classe obrera i estan participant, en darrer terme, del desmantellament dels serveis públics tot mantenint una postura ambivalent. Aquesta pràctica ha contribuït al descrèdit sindical i ha alimentat també, en determinats sectors, posicions antisindicals que presenten els sindicats com estructures alienes a la classe.
Tot i que és cert que, en termes generals, no hi ha hagut grans mobilitzacions i no sembla que, a curt termini, se’n prevegin, sí que han aparegut escletxes en el consens social burgès en determinats sectors, principalment en educació i sanitat, que han suposat un avenç qualitatiu per a la classe. A més de la lluita pel salari, s’han introduït determinats elements de reivindicació que permeten realitzar una denúncia més integral del sistema i, per tant, assenyalar-ne no només les mancances sinó les seves limitacions dins del capitalisme.
En aquest context que oscil·la entre l’avantsala d’una crisi econòmica, el malestar social per les dificultats per reproduir la pròpia vida material i l’increment dels posicionaments reaccionaris com a resultat de la no articulació, encara, d’un projecte revolucionari amb influència entre les masses, el nacionalisme català està en fase de reflux i a la defensiva. L’onada iniciada al 2010 amb l’impuls de la patronal catalana pel pacte fiscal i després amplificada per alguns sectors de la petita i mitjana burgesia catalanista ha minvat considerablement. La defensa dels interessos econòmics de la burgesia ha portat, de nou, el PSC al poder com a garant de l’estabilitat. Alhora, això ha tingut uns efectes de radicalització en determinats sectors nacionalistes que s’han passat a les files de la reacció, com mostra el sorgiment i creixement d’Aliança Catalana. Per contra, a l’altra banda del mateix pèndol nacionalista, la reacció espanyolista segueix creixent esperonada per sectors de la patronal que cada vegada més necessiten aplicar un programa de màxims per tal d’assegurar i garantir els seus beneficis.
L’aparició d’Aliança Catalana a l’escenari polític català és quelcom positiu per a la burgesia, no tant per la defensa d’uns interessos determinats, que també, sinó perquè contribueix a la fragmentació de la classe sobre una base identitària preexistent, de la mateixa manera que ho va fer VOX ara ja fa uns anys. La qüestió migratòria, com a element principal del discurs d’aquestes formacions, ha guanyat terreny entre el conjunt de la societat en un moment d’incertesa econòmica i de dificultats per al conjunt de la classe. Davant de la incapacitat de la socialdemocràcia en la gestió i administració de les problemàtiques d’amplis sectors de la població, la criminalització de la migració permet donar una resposta fàcil i eximir de tota responsabilitat els qui són, en realitat, els culpables: els capitalistes i les polítiques que els representen. Alhora, aquesta criminalització permet a la patronal aprofitar les majors dificultats de la classe obrera migrant per disposar d’una mà d’obra més fàcilment explotable.
La concepció que tenen aquestes organitzacions de la cultura com una essència que s’ha de protegir davant dels migrants és quelcom que s’ha de combatre des de la seva arrel. La defensa del català com a llengua vehicular a l’educació pública, per exemple, s’ha d’entendre com un element de cohesió de la classe, per combatre tota divisió de la mateixa, per fer un front comú davant d’aquells que ens volen dividits i subordinats a interessos que ens són aliens, però no es pot fer, en cap cas, en el sentit de guardians de les essències que es planteja avui des dels sectors nacionalistes.
Alhora, com totes les esferes de la vida social sota el capitalisme, la cultura es troba subordinada als interessos del capital, que tant pot utilitzar-la com a instrument de divisió de la classe com convertir-la en mercaderia. La turistificació n’és un exemple, convertint els barris, el patrimoni i les expressions culturals en productes de consum. Davant d’això, no es tracta simplement de preservar una cultura existent en la seva totalitat, sinó de desenvolupar els nostres espais i formes d’expressió, preparant-nos en tots els terrenys per a la superació de les relacions capitalistes.
En definitiva, la classe obrera migrant no és una amenaça, sinó que és part del mateix subjecte i pateix especialment la precarietat, els salaris baixos i l’exclusió. La burgesia, ara i sempre, aprofitarà la seva situació precària per abaratir la força de treball i, alhora, intentarà convertir-la en boc expiatori de les contradiccions del capital.
La classe obrera que viu i treballa a Catalunya no es pot quedar estàtica davant les envestides de la patronal i del seu Govern: cal organitzar una resposta que passi per superar les posicions més pactistes i oportunistes dins del moviment obrer. La resposta no pot ser la desmobilització ni la renúncia a la confrontació, sinó més organització, més participació i més capacitat de lluita als centres de treball. Només així podrem disputar l’espai que avui ocupa la reacció amb discursos identitaris i xenòfobs i construir una resposta pròpia de la classe.
Que visqui la lluita de la classe obrera.
Comitè Nacional del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya