El cicle de mobilitzacions al sector educatiu d’aquest curs ha representat un salt qualitatiu en la capacitat de lluita de la plantilla de l’empresa més gran de Catalunya, un fet molt important per la repercussió que això té en el conjunt de la nostra classe.
Els serveis públics en general i l’Escola pública en particular pateixen un fort procés de depauperació i mercantilització a causa de les polítiques premeditades de la patronal, que té en la Generalitat de Catalunya, ja sigui amb ERC, Junts, Comuns o PSC una institució política que li defensa i legisla les seves postures.
De l’FP amb un 10% d’hores de pràctiques hem passat a una FP Dual intensiva amb un 50% de pràctiques, fent que les empreses tinguin assegurada mà d’obra semiesclava. De l’argument que defensava la concertada perquè la xarxa pública no arribava a tothom es va passar, amb la nefasta LEC, a considerar l’escola privada com un servei d’interès públic per seguir perpetuant el manteniment de línies privades davant la baixada de la natalitat i augmentar de manera descomunal la privatització de l’FP. No hi ha i no hi haurà escola inclusiva mentre hi hagi xarxa privada, que a més està concertada amb rendes del treball. Tots els partits esmentats són culpables directes de destruir el sector públic, de tenir una línia política dins dels sindicats nefasta i de voler-nos fer pagar les seves guerres, com, per exemple, la guerra d’Ucraïna, on no se’ns hi ha perdut res de res i on només volem que les armes es girin per disparar i matar les oligarquies corresponents.
Tant en l’acord del 9M com en el preacord d’addenda a l’anterior que ara es sotmet a votació no es toca cap dels elements estructurals que estan matant l’ensenyament públic. Això ja ho vam situar en el comunicat La classe obrera i el sistema educatiu a Catalunya del dia 9 d’abril. Però bé és cert, i ho hem de celebrar, que durant tot aquest procés de lluita, d’enguany, s’han anat situant en el discurs, tot i les resistències de les direccions dels grans sindicats, nous elements que veritablement qüestionaven els pilars de la mercantilització, com per exemple, la demanda de derogació dels elements centrals de la LEC de 2009, o com la crítica als concerts, que fa temps que semblava un tabú.
Ni CCOO ni USTEC, i per extensió UGT i Aspepc, han volgut posar sobre la taula com a element prioritari la derogació de la triada de decrets (plantilles, direccions i autonomia de centres), bàsicament perquè, tot i que formalment hi estan en contra i així ho situen en els seus congressos, a la pràctica les direccions actuals d’ambdós sindicats, molt connectades amb PSC, Comuns i ERC, no volen qüestionar els elements centrals de la política mercantilitzadora i no volen qüestionar la democràcia parlamentària burgesa, a la qual li donen més valor que a la democràcia i participació obrera. D’aquesta manera trobem que l’acord firmat per CCOO, USTEC, Aspepc i UGT presenta millores quantitatives, però no qualitatives.
Però bé és cert també, que en tot procés de lluita s’obre un espai per superar les direccions i per anar madurant nous elements polítics com ha passat en aquest cicle de mobilitzacions, on sobre la marxa s’han anat situant els elements de defensa de l’Escola pública i de qualitat.
Ara, però, amb el que queda de curs ja és tard per situar aquests elements sobre la taula i obligar el Departament a asseure’s i cedir. Toca, per tant, fer un replegament tàctic per conservar energies, collir fruits i no desgastar-se més del que ja hem patit, tot i saber, que tot replegament també comporta riscos i pèrdues. Però el risc de voler cremar les naus al mes de juny és quedar-nos sense opcions pel curs que ve, que està al caure i que ens haurà de servir per engegar d’una vegada el desnonament dels partidaris de la concertació social i la submissió patronal.
Des del PCTC treballem i treballarem, tant en moments calents com en moments de baixa intensitat, per continuar desplegant les tàctiques que ens permetin assolir l’objectiu estratègic de liquidar els negocis patronals a l’ensenyament i arreu.