Skip to main content

[Català]

El sector TIC i el conflicte a Sage:

El sector tecnològic és un dels sectors que manté el creixement i l’estabilitat que altres sectors econòmics a l’estat han anat perdent durant els darrers anys. La necessitat de digitalització, generalitzada a arran de la covid i els importants avenços tecnològics recents en són algunes de les raons. Així, el sector aconsegueix mantenir un bon nombre creixent d’ocupats i, no només això, si no que sovint aconsegueix que, en un context de constant pèrdua de la qualitat de vida i de capacitat adquisitiva, qui hi treballa se senti fora de perill.

Si bé és cert, que aquest sembla un sector amb potencial per seguir desenvolupant-se, també és cert que és un dels que millor reflexen com els canvis i avenços tecnològics, sota les lògiques capitalistes, acaben suposant que hi hagi grans quantitats de llocs de treball que es tornin innecessaris o excessivament cars, comparats amb les possibilitats d’externalitzar-los o sustituir-los per solucions digitalitzades o automatitzades en un període de temps curt.

A aquest factor, es pot sumar la falta d’organització de les i els treballadors, poc encoratjats per sindicats, que lluny de ser capaços de transformar les mancances i insuficiències dels llocs de treball en lluites col·lectives, juguen individualment una competició constant que ha sigut acompanyada pel discurs que ens deia que algú que es mantenia estàtic al mateix lloc de treball perdia potencial i corria el risc d’estancar-se en un àmbit que mai s’atura. Aquesta lluita individual, per obtenir unes condicions suficients i per anar deixant enrere les posicions més precaritzades en que moltes comencem, porta inevitablement a l’alta mobilitat entre llocs de treball i en conseqüència, a la temporalitat, perdent així factors tan importants com l’antiguitat a l’hora de tenir certa estabilitat, i aquesta alta mobilitat dificulta, encara més, la creació d’estructures d’organització entre entre les i els treballadors.

Cal sumar a tots aquests factors la constant deslegitimació de les lluites de treballadores i treballadors quan no es troben en condicions tan precàries. Així, les lluites amb qui les empreses no utilitzen tan intensament o explícit els mecanismes d’explotació, sovint precisament per manca de membres de la nostra classe preparats per fer la feina, són qüestionades constantment, tot i que les empreses en que treballen estiguin treient de la seva feina grans percentatges de plusvàlua. D’aquesta manera s’ha convençut a la classe treballadora del sector que són en una posició privilegiada i que per tant no tenen dret a queixa o a exigències en les seves condicions de feina acusant-los de falta de solidaritat en cas de pretendre-ho.

Vist això no resulta difícil veure com hem acabat amb un sector amb una ocupació major a 500.000 afiliats a tot l’Estat totalment desorganitzat i que no és capaç de fer de les lluites i reivindicacions quelcom col·lectiu. Un sector sense eines per a defensar-se.

Tot i no ser un sector que estigui patint especialment la ralentització dels darrers anys, hem observat com són moltes les empreses tecnològiques que han volgut aturar els ritmes de concessions a la classe treballadora, i tensar una mica més les cordes, per tal de continuar extraient el màxim benefici de la feina de les i els treballadors.

Ho podem veure reflectit en un conveni TIC insuficient, que permet pèrdues en el poder adquisitiu, i també en l’onada d’acomiadaments en grans tecnològiques, i en que cap d’ells no ha trobat resistència suficient de la classe organitzada, exceptuant la vaga a algunes consultores.

En el cas concret de Sage, dins les 10 empreses del sector de la informàtica amb més vendes, en els darrers 4 anys s’han realitzat un total de 3 EROs. La intenció dels quals és continuar extraient tot el benefici possible a costa de que qui hi treballa perdi el seu lloc de feina i l’antiguitat. Mentre que l’empresa segueix extraient altíssims beneficis i disparant les seves accions a la borsa, qui hi treballa es troba sense cap mena de marge de maniobra per a confrontar a l’empresa com a conseqüència de la manca d’organització.

L’empresa mostra clarament quins són els seus interessos, mostra interès nul en buscar solucions millors per a qui hi treballa, i fa ús del poder que el sistema li dona per utilitzar-nos mentre ens pot extreure beneficis i fer-nos fora quan deixem de ser útils, al cost que calgui. Així, l’empresa no proposa mesures formatives, no proposa mesures de recol·locació dins l’empresa, es limita a anunciar acomiadaments i a posar uns marges per a la negociació, que ja coneix, serà a porta tancada.

D’aquesta manera la classe treballadora quedem, un cop més, sense eines, sense organització, sense maneres de fer front a les seves condicions, i alhora l’empresa es veu amb marge per seguir tensant, cada cop una mica més, cada cop utilitzant vies més distants, les comunicacions amb la RLT ara són mitjançant advocats, o podent imposar mesures que sembla que són només un petit retrocés per a nosaltres, però mica en mica, suposen canvis substancials en les nostres condicions.

Cal ser conscients que les condicions del mercat no sempre seran “tan bones”, tot i que avui no siguem nosaltres qui als seus ulls “sobrem”, ho podem ser demà, no hi haurà miraments per part d’ells quan ens hagin de fer fora si no tenim organització i lluita per a respondre-hi.

Per a tenir capacitat de plantar cara a aquesta situació, per tal que l’empitjorament de les nostres condicions pugui tenir resposta, l’única via és l’organització a cada centre de treball, la solidaritat i la consciència que les nostres condicions depenen dels seus interessos si no ens hi enfrontem, perquè individualment no tenim marge per enfrontar-nos a qui ens explota i ens dona les engrunes del que produïm, tal i com s’ha demostrat tants altres cops a la història.

Barcelona, 24 de gener de 2024.

Cèl·lula Ramon Casanellas.

[Castellano]

El sector TIC y el conflicto en Sage:

El sector de Tecnologías de la Información y las Comunicaciones (TIC) es uno de los sectores que mantiene un mayor crecimiento y estabilidad en comparación a otros sectores económicos del Estado. La necesidad de digitalización, generalizada a raíz de la covid y los importantes avances tecnológicos recientes son algunas de sus razones. Así, el sector consigue mantener un buen número creciente de ocupados y, no sólo eso, sino que a menudo consigue que, en un contexto de constante pérdida de la calidad de vida y de capacidad adquisitiva, quien trabaja se sienta a salvo.

Si bien es cierto, que éste parece un sector con potencial para seguir desarrollándose, también es cierto que es uno de los que mejor reflejan cómo los cambios y avances tecnológicos, bajo las lógicas capitalistas, acaban suponiendo que haya grandes cantidades de sitios de trabajo que se vuelvan innecesarios o excesivamente caros, comparados con las posibilidades de externalizarlos o sustituirlos por soluciones digitalizadas o automatizadas en un período de tiempo corto.

A este factor, se puede sumar la falta de organización de los trabajadores, poco alentados por sindicatos, que lejos de ser capaces de transformar las carencias e insuficiencias de los puestos de trabajo en luchas colectivas, juegan individualmente una competición constante que ha sido acompañada por el discurso que nos decía que alguien que se mantenía estático en el mismo puesto de trabajo perdía potencial y corría el riesgo de estancarse en un ámbito que nunca se detiene. Esta lucha individual, por obtener unas condiciones suficientes y por ir dejando atrás las posiciones más precarizadas en que muchas empezamos, lleva inevitablemente a la alta movilidad entre puestos de trabajo y en consecuencia, a la temporalidad, perdiendo así factores tan importantes como el antigüedad a la hora de tener cierta estabilidad, y esta alta movilidad dificulta, aún más, la creación de estructuras de organización entre las y los trabajadores.

Es necesario sumar a todos estos factores la constante deslegitimación de las luchas de trabajadoras y trabajadores cuando no se encuentran en condiciones tan precarias. Así, las luchas con las que las empresas no utilizan tan intensa o explícitamente los mecanismos de explotación, a menudo precisamente por falta de miembros de nuestra clase preparados para realizar el trabajo, son cuestionadas constantemente, aunque las empresas en las que trabajan estén sacando de su trabajo grandes porcentajes de plusvalía. De esta manera se ha convencido a la clase trabajadora del sector de que están en una posición privilegiada y que por tanto no tienen derecho a queja o a exigencias en sus condiciones de trabajo acusándoles de falta de solidaridad en caso de pretenderlo.

Visto esto no resulta difícil ver cómo hemos acabado con un sector con una ocupación mayor de 500.000 afiliados en todo el Estado totalmente desorganizado y que no es capaz de hacer de las luchas y reivindicaciones algo colectivo. Un sector sin herramientas para defenderse.

A pesar de no ser un sector que esté sufriendo especialmente la ralentización de los últimos años, hemos observado cómo son muchas las empresas tecnológicas que han querido detener los ritmos de concesiones a la clase trabajadora, y tensar un poco más las cuerdas, para seguir extrayendo el máximo beneficio del trabajo de las y los trabajadores.

Lo podemos ver reflejado en un convenio TIC insuficiente, que permite pérdidas en el poder adquisitivo, y también en la ola de despidos en grandes tecnológicas, y en que ninguno de ellos ha encontrado resistencia suficiente de la clase organizada, exceptuando la huelga en algunas consultoras.

En el caso concreto de Sage, entre las 10 empresas del sector de la informática con más ventas, en los últimos 4 años se han realizado un total de 3 EREs. La intención es continuar extrayendo todo el beneficio posible a costa de que quien trabaja pierda su puesto de trabajo y la antigüedad. Mientras que la empresa sigue extrayendo altísimos beneficios y disparando sus acciones en bolsa, quien trabaja en ella se encuentra sin ningún tipo de margen de maniobra para confrontar a la empresa como consecuencia de la falta de organización.

La empresa muestra claramente cuáles son sus intereses, muestra interés nulo en buscar mejores soluciones para quien trabaja, y hace uso del poder que el sistema le da para utilizarnos mientras nos puede extraer beneficios y echarnos cuando dejamos ser útiles, al coste necesario. Así, la empresa no propone medidas formativas, no propone medidas de recolocación dentro de la empresa, se limita a anunciar despidos y poner unos márgenes para la negociación, que ya conoce, será a puerta cerrada.

De esta forma la clase trabajadora quedamos, una vez más, sin herramientas, sin organización, sin maneras de hacer frente a sus condiciones, y al mismo tiempo la empresa se ve con margen para seguir tensando, cada vez un poco más, cada vez utilizando vías más distantes, las comunicaciones con la RLT son ahora mediante abogados, o pudiendo imponer medidas que parece que son sólo un pequeño retroceso para nosotros, pero poco a poco suponen cambios sustanciales en nuestras condiciones.

Hay que ser conscientes que las condiciones del mercado no siempre serán “tan buenas”, aunque hoy no seamos nosotros quien a sus ojos “sobremos”, podemos serlo mañana, no habrá miramientos por parte de ellos cuando tengan que hacernos fuera si no tenemos organización y lucha para responder a ella.

Para tener capacidad de hacer frente a esta situación, para que el empeoramiento de nuestras condiciones pueda tener respuesta, la única vía es la organización en cada centro de trabajo, la solidaridad y la conciencia de que nuestras condiciones dependen de los sus intereses si no nos enfrentamos, porque individualmente no tenemos margen para enfrentarnos a quien nos explota y nos da las migajas de lo que producimos, tal y como se ha demostrado tantas veces en la historia

Barcelona, ​​24 de enero de 2024.

Célula Ramon Casanellas.