Skip to main content

Avui, dilluns 28 de setembre, s’ha conegut la sentència del TS 203/2020 al recurs de cassació que s’havia interposat a la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) 149/2019 de 19 de desembre, la qual inhabilitava al President de la Generalitat Quim Torra per exercir qualsevol càrrec públic durant any i mig. La sentència del Tribunal Suprem ha ratificat la condemna.

La sentència del TSJC i la ratificació del TS han anat arribant després d’una legislatura sencera on el Parlament s’ha mantingut en un estat de paràlisi constant, amb un Govern de la Generalitat víctima de les contradiccions que ara mateix pateix l’independentisme. Al 2017, el CN del PCTC ja avisava al document “El nostre camí, la independència de la classe obrera” sobre les arrels històriques del problema nacional català i com els gestors polítics del sistema són incapaços de resoldre el problema.

Per fer un repàs sintètic de la nostra posició, cal recordar que la particularitat de la qüestió nacional a Espanya sorgeix d’un desenvolupament tardà i desigual del capitalisme espanyol, que obrí les portes a l’aparició no només d’un projecte nacional espanyol, sinó també de projectes nacionals perifèrics dirigits per les burgesies del País Basc i de Catalunya.

Avui, la identificació amb un o altre sentiment de pertinença nacional està influït per nombrosos factors històrics, molt difícils de detallar en un sol comunicat, però innegablement influïts també pels recents  esdeveniments polítics.

Els diversos partits del sistema porten anys fent lluir les diferents banderes nacionals per confrontar pobles i defensar els interessos burgesos. La història ens demostra que situar la lluita de classes en l’eix central del debat polític i la presència d’un Partit i d’un sindicat forts que defensin els interessos de la classe obrera provoquen la dràstica reducció de les divisions nacionals, la unitat de la classe obrera i la conquesta de nous drets. En el cas de Catalunya, el PSUC va ser el Partit que més va fer per la cohesió del poble català i la defensa de la llengua, en organitzar els sectors immigrants de la classe obrera conjuntament amb els treballadors autòctons perquè colze amb colze, units contra la patronal, és com millor es cohesiona la nostra classe i l’única manera per assolir el dret a l’autodeterminació del poble català. Aquesta realitat, però, ha canviat a mesura que el moviment obrer ha retrocedit posicions, de manera que, actualment el fals dilema Catalunya – Espanya porta a un carreró sense sortida pels nostres interessos de classe.

Al 2017, el PCTC es va expressar clarament contra la repressió de l’1 d’octubre, manifestació bàrbara d’un sistema que es nega a deixar exercir al poble treballador cap mena de decisió sobre el seu futur i els seus drets, en cap àmbit de la seva vida política. Ara bé, també dèiem que els partits que dirigien i/o participaven del procés independentista expressaven els interessos de classe de la petita i de la mitjana burgesia, defensant un dret a l’autodeterminació que no estaven capacitats per assolir. Això es va demostrar molt clarament quan Carles Puigdemont, aleshores President de la Generalitat, va convertir els resultats de les votacions de l’1 d’octubre en una declaració simbòlica d’independència després de l’avís de nombroses grans empreses que en les setmanes precedents havien anat retirant les seus socials de Catalunya per ubicar-les en altres parts de l’Estat. Els partits independentistes, com els nacionalistes espanyols, es deuen a una burgesia que no vol la independència i, per tant, tot esforç bolcat en l’independentisme és un esforç que està destinat a convertir-se en frustració pel poble.

Mentrestant, i després de les eleccions arran de l’aplicació de l’article 155 que va limitar l’autonomia de Catalunya, el nou Govern de la Generalitat de Junts per Catalunya (JxCat) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el suport completament conciliador de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), ha mantingut l’activitat legislativa del Parlament parcialment aturada durant tota la legislatura, embolcallant-se en accions simbòliques i provocatives mentre, a nivell de govern, s’entregava a la inacció o, directament, a l’atac frontal contra la classe obrera. Algunes accions que fan palès aquest atac frontal contra els drets obrers i populars han estat l’intent de tirar endavant l’anomenada Llei Aragonès, que aprofundia en la privatització de determinats serveis públics, les accions preventives contra la COVID19 que han afavorit fonamentalment els empresaris carregant el gruix fonamental de les mesures de prevenció en el poble, la utilització de la policia autonòmica per intimidar protestes obreres o executar desnonaments i l’actitud conciliadora amb els empresaris, en conflictes obrers com els de General Cable, Continental, Nissan, Bosch o Saint Gobain.

Des del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya considerem que:

  • La inhabilitació de Quim Torra com a President de la Generalitat és greu perquè suposa una mostra més de l’actitud reaccionària, en tots els nivells, que està adoptant l’Estat espanyol en un moment d’agudització de la crisi econòmica, fins al punt que es permeten el luxe de posar i treure presidents electes.
  • Aquesta inhabilitació no legitima l’independentisme per seguir enganyant el poble català amb un fals dilema. Sota la bandera nacional JxCat i ERC segueixen participant en la lluita de classes, que no presenten com a tal, per poder seguir guanyant posicions en contra dels interessos de la majoria obrera i popular catalana.La inhabilitació no pot amagar l’actitud antiobrera i antipopular del Govern de la Generalitat, que ha de ser confrontat per les forces obreres i populars organitzades.
  • Els partits independentistes, també la CUP encara que no participi nominalment al govern, buscaran convertir aquesta sentència en una nova carta per confrontar al nacionalisme contrari, en aquest cas l’espanyol, a les properes eleccions que previsiblement seran al febrer.

Nosaltres remarquem que els dos nacionalismes atacaran els drets obrers i populars, de manera que no ens podem deixar enganyar pels seus cants de sirena. Hem de buscar una opció classista que defensi els nostres interessos.

Nosaltres situem que la confrontació ha de canviar de direcció. No ha de ser entre pobles, sinó entre classes. Cal la unitat del conjunt de la classe obrera de l’estat per confrontar les diferents burgesies, ja siguin centralistes o perifèriques.

Ara més que mai reiterem que el nostre camí és la independència de la classe obrera.

28 de setembre de 2020

Comitè Nacional del PCTC