Després d’un mes de vaga indefinida, amb la participació constant o eventual de fins a 60.000 treballadors de l’enseyament (dels 78.000 que hi ha a l’educació pública), amb una implicació mai vista a través d’assemblees de centre, inclusió de families i consultes sindicals, tanquem una etapa històrica de la lluita obrera al País Valencià. Sense un acord global significatiu, més enllà d’un parell d’avanços respecte de la burocràcia i les infraestructures, però conscients de vore’ls com avanços parcials a reprendre el proper curs i amb la tranquilitat d’haver decidit nosaltres mateixa suspendre la vaga, a través de la participació democràtica de més de 30.000 docents implicats a la última consulta.
La lluita per una educació totalment pública, gratuïta i de qualitat, no obstant, serà una lluita llarga, que continuarà al curs que ve, i a l’altre, i que no podrà resoldre’s definitivament fins que l’educació, com l’economia i tota la resta de serveis socials, estiguen sota control popular i fora de l’abast de cap interés privat i de cap gestor polític alineat amb la lògica mercantil.
Les victòries que hem aconseguit
De tots els punts sobre la taula, tan sols l’acord sobre la disminució de la burocràcia i alguns pel que fa a les infraestructures han rebut el vist-i-plau dels i les treballadores que han participat en l’última consulta. La resta de propostes, però, son insuficients, i així ho consideren la majoria dels treballadors del sector, que els han rebutjat en consulta.
No obstant, eixes propostes no s’hagueren aconseguit de no ser per la massiva i digníssima mobilització de les treballadores. Si bé conselleria no és una empresa privada que perd diners amb la vaga dels seus treballadors, el que perd és legitimitat, prestigi i vots, i hem aprés que la força de la classe treballadora organitzada, quan ataca els interesos dels capitalistes o els seus gestors polítics, pot marcar l’agenda i millorar les condicions laborals a qualsevol sector.
Amb passivitat i delegant les decissions a les negociacions de despatx, les condicions laborals es degraden. En canvi, amb mobilització, democràcia de base, unitat sindical i la solidaritat de families i tants altres sectors de la classe treballadora, sols tenim un món que guanyar.
El professorat surt reforçat en la seua organització de classe
Sí, és una qüestió de classe. Tots els diners que no s’invertixen en l’educació pública van a parar a la patronal de l’educació privada i a altres sectors de la burgesia valenciana i espanyola beneficiats pels governs que els representen i amb els que comparteixen empreses, consells d’administració i interesos de classe. Totes les places i infraestructures que falten a la pública son guanyades per la privada per al benefici de les seues patronals -que no de les seues plantilles. I els insuficients fons que van a la pública s’escapen en externalització de serveis i es distribueixen desequilibradament per afavorir uns centres i degradar altres.
Sent açò una lluita amb interesos ben diferenciats, i donada la capacitat de desgast de la Conselleria, és un avanç gegant per a les treballadores de l’enseyament valencià el reforçament de les seues organitzacions de classe: els sindicats obrers i les assemblees de centre.
L’única garantia de poder dirigir una lluita efectiva i exitosa per les qüestions pendents, i per totes les que vindran, és ser capaços de sostindre, millorar i amplificar aquestes estructures i activar la participació de les plantilles de forma massiva en els moments clau. Animem doncs a tots els companys i companyes del sector a sostindre les assemblees dels seus centres, a afiliar-se als sindicats de classe i a participar en totes les consultes i formes de democràcia de base al nostre abast.
Ara cal obrir un temps de reflexió al respecte de les nostres tàctiques, les nostres prioritats, les batalles que Conselleria pot guanyar per desgast i les que són més efectives per aconseguir els nostres objectius. Caldrà decidir si continuem una vaga indefinida o donem el salt a altres tàctiques, i per a això, la democracia obrera d’assemblees i consultes és vital.
Governe qui governe
Volem aprofitar aquesta conjuntura per advertir d’un nou element que apareixerà al proper curs: les eleccions autonòmiques, previstes per a maig de 2027. A ningú se li escapa que el desgast polític del PP -que es suma a la deplorable gestió de la DANA- juga en benefici del PSOE i de les altres forces de «l’esquerra parlamentària». Les campanyes electorals d’aquestes forces giraran en part al voltant de la qüestió de l’educació, prometran millores i diàleg i la solució definitiva del conflicte.
Des del PCTE diem ben clar que el PSOE, a nivell nacional i autonòmic, és igual de responsable que el PP de la degradació de l’educació pública, de la promoció de la privada i de la repressió de la classe treballadora organitzada. Els intents ocasionals, parcials i en aparença benintencionats d’altres forces com Compromís, són igualment insuficients per a la resolució duradera dels nostres problemes. Independentment dels seus discursos i de mesures simbòliques, els marges en els quals es mou la política parlamentària, els compromisos amb estructures supranacionals -UE, OTAN…- imposen una agenda als nostres presupostos que son del tot contràries als nostres interesos com a classe treballadora, i que apunten a l’austeritat, a l’externalització dels serveis públics, a la flexibilitat laboral i a l’industria de guerra. Cal qüestionar aquests marges per donar solució a la problemàtica del sector educatiu; no ens val amb voler gestionar-los més amablement.
Cada millora i cada victòria, amb major o menor oposició de Conselleria segons el seu color, dins dels marges del sistema capitalista, és temporal i inestable. Confiar la millora de les nostres condicions laborals i de l’educació pública en general, a la gestió política d’una força parlamentària i abandonar la mobilització, les assemblees i el sindicalisme, seria tirar per terra tot el que hem aconseguir en este mes històric.
Governe qui governe, mantenim les assemblees de centre! Prometen el que prometen, confiem solament en les nostres forces!
L’educació que volem
Finalment, des del PCTE volem saludar càlidament a tots els i les treballadores del sector que han donat una lliçò històrica de tenacitat i coherència; a totes aquelles persones que han impulsat i sostingut les asssemblees als seus centres de treball i les milers d’accions de protesta durant l’últim mes; a tots els representants sindicals que han exercit de lligam entre les plantilles i els sindicats; a totes les seccions sindicals, comités d’empresa i plantilles senceres d’altres sectors que han donat suport a la vaga docent, i a totes les famílies que han entés que la lluita del professorat és la de tota la classe treballadora, i també la dels nostres fills i filles.
Aquesta lluita serà llarga, tindrà moments de replegament i altres d’ofensiva, tindrem enemics clars a Conselleria i d’altres que pareixeran amics, però cada xicoteta victòria ens apropa més a la superació definitiva daquesta educació permanentment asediada pels interesos privats.
L’educació que volem és totalment pública, gratuïta, amb infraestructures de qualitat i recursos suficients i de sobra per a totes les necessitats educatives, amb una política lingüística que defense i promocione, des de la interculturalitat, la nostra llengua i la nostra cultura, patrimoni comú de tot el país. És una educació amb condicions laborals óptimes que no hagem d’estar discutint amb cada vaivé de la política parlamentària. És una educació gestionada, decidida i dissenyada per la pròpia classe treballadora que la posa en pràctica dia a dia, orientada a les necessitats educatives del poble i no als interesos de les patronals de l’educació privada i dels seus gestors polítics.
A tots i totes les companyes del sector educatiu: al PCTE tindràs sempre el teu lloc de combat per aconseguir-la. Colze a colze i classe contra classe!