Catalunya

Sobre l’acord parcial a l’Educació catalana: cal continuar organitzant-se!

By 4 septiembre 2022 No Comments

El conflicte laboral al sector de l’Educació inicia un període de treva tensa. El passat 1 de setembre tots els sindicats van arribar a un acord amb el Departament d’Educació segons el qual l’administració es compromet, a partir del gener i de manera vinculant, a reduir una hora lectiva l’horari de tot el professorat per retornar a les 18h lectives a secundària i a les 23h a primària, a contractar 3500 docents per fer efectiva la mesura i a negociar, durant el primer trimestre, el retorn dels drets perduts durant la darrera dècada. A canvi, els sindicats es comprometen a desconvocar les dues vagues previstes per setembre i a seguir negociant durant el primer trimestre escolar.

Aquest acord, ràpidament, ha generat diverses reaccions entre el professorat, algunes d’aquestes força contràries. Educació és un sector on durant molts anys no s’han fet quasi mobilitzacions, en gran part la responsabilitat ha estat de les direccions sindicals, que en els pitjors moments de les retallades de l’anterior crisi i amb la implantació de la LEC i els posteriors decrets no van voler convocar grans mobilitzacions. Les vagues son útils per aconseguir millores, però tenen també un altre efecte positiu, generen debat entre la classe treballadora i generen un marc sensible a l’elevació de la consciència política i sindical. La manca de l’ús d’aquesta eina durant molts anys, a part de no aturar les retallades, ha permès la penetració de discursos reaccionaris entre un sector important del professorat. Una mantra molt repetit en els darrers anys deia que a educació les vagues no servien per res o que els sindicats no eren representatius. Després del recent acord, els comentaris reaccionaris de caràcter antisindical no s’han fet esperar, però hem d’identificar que aquests han vingut especialment elaborats per part de les direccions dels centres educatius on s’hi troben quadres polítics dels mateixos partits proretallades.

Recordem i tinguem constància, que les funcions i les capacitats dels equips directius a Catalunya ja no són les mateixes que abans del desplegament de la LEC. Avui dia, ja no existeix la democràcia claustral, les direccions són escollides per l’administració i tenen el poder de decidir bona part de la plantilla dels centres. La normativa actual ha fomentat l’aparició de direccions caciquils i amb interessos particulars propis dels sectors de l’aristocràcia obrera, aquells sectors que poden jugar amb part de les condicions laborals i el disciplinament dels seus “companys” i, a canvi, rebre algunes molles que els llença l’estat. Les direccions, que han creat la seva pròpia associació professional, diferenciada dels sindicats i molt promoguda pels mitjans de comunicació, al seu torn, reprodueixen la ideologia antisindical quan escullen professorat a dit o mitjançant entrevistes, ja que sovint trien aquelles perfils que més encaixen amb els seus punts de vista i interessos particulars. I és per part d’aquests sectors, que en un altre context serien neutrals i anul·lats, que s’ha difós el principal argument contrari a l’acord, apuntant principalment a la responsabilitat dels sindicats, i no tant de l’administració. Aquest argument gira entorn dels efectes negatius de modificar el repartiment de matèries i d’horaris al mes de gener, quan s’hagi de fer la reducció de l’horari lectiu. I si bé cert, que els canvis al gener poden generar un cert desgavell i incomoditats entre el professorat, especialment entre les direccions que hauran de refer horaris, també és ben cert que els efectes positius a mitjà i llarg termini, tant entre l’alumnat com en el professorat, superen de llarg els efectes negatius, que amb el temps seran una anècdota. Les direccions es queixen principalment del fet d’haver de canviar horaris amb el curs començat. Per recolzar la seva postura utilitzen l’alumnat d’excusa pseudopedagògica, es recolzen en els despistats i en els esquirols per amplificar el missatge i culpen els sindicats del desgavell. Així doncs, aquestes posicions antisindicals i corporativistes han de ser combatudes per part del professorat amb més organització, noves convocatòries de vaga i més sindicalisme de classe.

Però tornant a l’anàlisi concret de l’acord de l’1 de setembre entre tots els sindicats i la patronal (Administració), hem d’assenyalar una sèrie d’aspectes positius. Històricament, les principals reivindicacions de la classe obrera han estat la negociació col·lectiva i la major capacitat de decisió obrera, la reducció del temps de treball i l’augment salarial. Amb l’actual acord només s’assoleix un dels principals punts de la taula reivindicativa, un fet que ha despertat reaccions contràries per part de sectors molt mobilitzats que ho consideren poca cosa. Aquests sectors tenen gran part de raó. La reducció d’horari lectiu, tot i ser una conquesta important i gens menyspreable, es queda curta respecte totes les retallades fetes durant els darrers anys. Però tot i les contradiccions de l’acord s’han d’assenyalar aspectes positius i nous en el context actual.

L’actual acord, a diferència d’acords anteriors, no es presenta per part dels sindicats com un fi en sí, per molta manipulació que facin els mitjans de comunicació. A diferència d’anteriors vegades, els sindicats han plantejat l’acord com una treva d’un trimestre per reprendre les vagues durant el següent si no s’aconsegueixen noves millores. Aquest fet és summament important perquè trenca amb la tradició del sindicalisme pactista a Educació dels darrers 20 anys. D’altra banda, cal destacar també que la recuperació de l’horari lectiu marca un precedent per part de l’administració en els darrers 20 anys. Si aquesta ha cedit una vegada, pot cedir-ne d’altres i, quan deixi de cedir, tindrem referents històrics recents d’argument. I finalment, pel que fa als aspectes positius de l’acord, el principal és que es trenca amb el discurs de “a l’educació pública les vagues no serveixen per res”. Feia anys que no hi havia elements tangibles per demostrar la capacitat de conquesta de les vagues, cosa que serveix concretament per convèncer els indecisos i per arraconar els esquirols i, en general, per augmentar la consciència política del professorat de cara a noves mobilitzacions.

En resum, a l’hora de decidir si és bo o dolent l’acord de l’1 de setembre, hem de concloure que només serà negatiu si deixem que en el procés de negociació triomfin les posicions sindicals pactistes i venudes. En canvi, serà bo si els sindicats segueixen mobilitzant al professorat quan finalitzi la treva i combatent els arguments antisindicals. Si permeten que els següents acords serveixin per seguir lluitant i no per acontentar-se amb misèries.

Així doncs, el Partit Comunista fa una crida al conjunt dels treballadors del sector de l’Educació a continuar discutint, organitzant-se i preparant-se per a nives mobilitzacions al llarg del curs educatiu. Hi ha molt per canviar, hi ha molt per combatre i això només ho podrem fer a través de la mobilització organitzada.

Comitè Nacional del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC)

4 de setembre del 2022